Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

dilluns, 21 de novembre de 2016

LES (DES)VENTURES D'UN ESCOLANET DE POSTGUERRA

Avui us convidem a llegir un conte inèdit de la Carme. També el trobareu en format PDF a l'apartat "Mostra de narracions de la Carme".

LES (DES)VENTURES D’UN ESCOLANET DE POSTGUERRA
Al meu pare

Vaig arribar fa anys, amb un farcellet de roba, un pa rodó d’aquells que duraven i duraven (no pas com els d’ara) i un formatge d’ovella que pudia com una mala cosa. Tenia disset anys acabats de fer i molt poques lletres. A l’estació m’esperava l’oncle, que havia vingut a fer de pastor uns anys abans. Dins meu, bullien contradiccions, esperances, il·lusions, un enyor cru i un bocí de melancolia.
I que en fa de temps de tot això. I encara més de tot allò altre. I no us diré pas que, malgrat la misèria, aquells no fossin anys feliços. Perquè de bons records sempre n’hi ha i el vel del temps sembla que esborri les desgràcies més efímeres. Perduren aquelles que ens han causat un dolor més pregon, però les altres passen i es fan menudes. En canvi, les petites alegries, sortosament, són ben vives i encara ara poden arrencar-me més d’un somriure.
Jo vaig estar un nen com tants d’altres dels que vam viure el que vam viure. Un nen nascut en els altiplans secs i crus, on aquestes muntanyes i aquest bé de déu d’aigua no podien ser imaginats. Eren mals temps per néixer, però, malgrat tot, naixíem i naixíem. I així en vam néixer cinc de la mateixa mare i amb poc més d’un any de diferència entre nosaltres. I més que n’haguéssim nascut si el meu pare... 
El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys. Només recordo els seus dits esgrogueïts pel tabac, la seva olor acre, la seva mirada sorneguera. Són records petits, trencats i poc consistents. I també recordo la mare ben negre. I dones plorant i xisclant.
I què feia ara una dona amb cinc criatures petites afamades enmig d’un espiral d’ignorància i postguerra? Doncs repartir els nens en famílies més benestants perquè els atipessin una mica, a canvi que aquests treballessin als seus camps i amb les seves bèsties i li portessin algun rosegó de pa de tant en tant.
Jo vaig tenir en la Felisa la segona mare. Era dolceta com una cullerada de mel i mira que jo era un xic entremaliat. L’Aurelio va ser un primer pare, ja que del meu en recordava ben poc. I la mainada opulenta de la casa també van ser força bons amb aquell nouvingut que tothom deia que semblava una granota, perquè només tenia cap i ulls i se li comptaven una a una les costelles. Això no significa que, de tant en tant, no ens esbatussàvem de valent, com fan els germans, malgrat no fóssim germans de sang. A la pobra Alícia li vaig arrencar un bon grapat de cabells una tarda per un tros de pa. I en Fernando em va clavar una queixalada d’aquelles que se t’inflen i se’t posen ben blaves, després que jo li esgarrapés la cara. Però desprès rèiem just abans d’anar a dormir, ben estrets, l’un al costat de l’altre, en un llit de metre deu, posats de través.
I els diumenges anava a fer d’escolanet amb el pare Miguélez, que era geniüt , malcarat, llarg i fosc. I després ens reuníem tots a ca la mare i explicàvem com ens anava això de treballar al camp i tenir cura de les gallines.
La meva època d’escolanet va ser la millor. Amb l’Emilio, que tenia un parell d’anys més que jo i li faltava una dent d’un cop de roc que li havia etzibat el seu germà, robàvem la xocolata que el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, tenia amagada en una golfa damunt casa seva. Quan acabàvem de menjar-nos-la, resàvem tres parenostre i tres avemaries, i així crèiem que Jesús ens perdonava el petit furt. A més a més, segurament que el sòrdid mossèn no resava pas pels clatellots i els cops d’espardenya que ens regalava a la més mínima oportunitat.
- Vés i posa’t sabates! – em deia –, que amb aquests peus tan negres no pots pas entrar a la casa de Déu.
- Si me les compra Déu me les poso, que a la processó el Señorito va penjar al Crist Natzarè un bitllet de vint duros – li responia jo -. La meva mare no me les pot comprar pas. I a més a més, amb els peus negres, de lluny sembla, que en porti unes de xarol!
- Sacríleg, mala bèstia! – em cridava bo i tirant-me l’espardenyot- Avui t’has quedat sense el ral que et dono per ajudar-me a missa!
Però després me’l donava igualment. Tan dolent no era, en el fons. Només era geniüt, malcarat, llarg i fosc.
        Un dia dels que vam anar a robar xocolata ens vam endur un ensurt d’aquells que no s’obliden. Des d’aleshores ja no en vam robar més. El mossèn estava fent la migdiada amb la Marciana, la majordoma (només de gran he entès què volia dir pel mossèn fer la migdiada amb la Marciana, aleshores només sabia que aquell parell, quan feien la migdiada feien uns sorolls ben estranys). L’Emilio, que ja havia perdut una mica la innocència i sempre explicava coses que feien que la meva germana i l’Alícia de ca la Felisa i l’Aurelio es tapessin la boca, es posessin vermelles com un pebrot madur i li diguessin “Ets un porc i aniràs a l’infern!”, va dir:
- Ara sí que és bon moment per pujar a la golfa i menjar xocolata, que el mossèn té molta feina.
        Jo no entenia quina feina hi havia en dormir una migdiada, encara que es fessin sorolls estranys, però l’Emilio sempre tenia raó i jo em delia per la xocolata. Vam pujar a la golfa ben a poc a poc per no fer fressa. Vam obrir la porta bo i guaitant que no grinyolés. I...
- Ui, ui, ui!!!! El mossèn és aquí, correm!!! – vaig cridar davant la imponent visió de la sotana.
- Aaaaahhh, baixem, baixem!!! – va dir l’Emilio mig rodolant per les escales.
         Encegats i a grans gambades vam arribar a baix fent un terrabastall de mil dimonis. Just al replà, la veu de tro del pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, i amb calçotets i samarreta “imperio” ens va aturar en sec:
- Es pot saber que és tot aquest enrenou? D’on sortiu vosaltres?
          El pobre Emilio no se’n sabia avenir:
- El pare Miguélez és a tot arreu com Déu!!!
           I jo em vaig agenollar:
- Pare nostre, que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom...
        El mossèn, que no sabia el perquè de tot plegat, ens va agafar per les orelles i ens va fer fora en un tres i no res. Vam estar dos diumenges sense fer d’escolans, pensant que el pare era tant sant que podia ser a dos llocs alhora. Va ser la Marciana, un dia que va parlar amb la meva mare, qui ens va aclarir el misteri.
- A mi això de la sotana em fa basarda, saps? Just abans de la migdiada, li dic al pare Miguélez que se la tregui i la deixi ben lluny. I ell la penja a la golfa.
- Però el que feu és pecat igualment, Marciana! – va contestar la meva mare amb la mateixa cara que posaven la meva germana i l’Alicia quan l’Emilio deia aquelles coses.
- Sota la sotana només hi ha un home que té el que tenen tots els altres homes – va contestar la Marciana. I després, posant-se la mà com qui diu una confidència o una barbaritat just a la vora de la boca, va afegir – I el que té no és pas res de l’altre món. Allò que diuen que si un home té el nas llarg allò altre també, no és pas veritat. I els meus fills han de menjar! I ell em dóna bones viandes. Que tu saps millor que ningú que això de ser vídua en els temps que corren és una bona desgràcia.
       I així vaig saber que, en realitat, el que havíem vist l’Emilio i jo no era el mossèn que tenia el poder de ser a dos llocs alhora, sinó la seva sotana negra com una nit sense lluna. Tot el tema del nas, d’allò altre que tenen els homes, la majordoma, les viandes i els fills ho vaig entendre dos anys més tard pel cap baix.
       Tot i així, no vam tornar a robar xocolata.
      Tres van ser els dies que l’Emilio i jo vam riure de valent a missa. I tres van ser els dies que el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, ens va fer fora de la tasca d’escolans.
      L’hora del rosari era l’hora de les bruixes negres. Els dèiem així, pobres dones, perquè eren velles, desdentades i anaven negres de cap a peus, ja que encara duien faldilles llargues. L’Emilio i jo ens asseiem darrere seu, perquè el mossèn ens ho feia fer. I amb elles recitàvem el reguitzell d’avemaries corresponents. Però l’Emilio va portar una agulla i un cabdell de fil i va cosir aquell bé de déu de faldilles (aprofitant que tots estàvem de genolls i era una bona postura) l’una amb la del seu costat, sense que les pobres ancianes se n’adonessin. Quan va ser l’hora d’aixecar-se, l’una tibava per aquí, l’altra per allà i no sabien perquè estaven enganxades. I nosaltres vinga riure! I en Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, que ens va agafar per les orelles i ens va fora a coces.
       Després d’aquella va costar que ens hi tornés a voler, però de la mainada del poble érem els únics que ja sabíem què era fer d’escolà i al mossèn li feia mandra explicar-ho a un altre de bell nou. Vam prometre fer bondat, cosa que va durar ben bé un parell de mesos, però l’Emilio tenia pensades massa bones per deixar-les córrer. I què carai, érem criatures i vivíem temps sense gaire coses divertides.
       Així doncs, el meu amic va agafar un bon grapat de pebre vermell dolç i el va tirar a la pica de l’aigua un diumenge a l’hora de missa. Quan els feligresos prenien l’aigua amb els dits per fer la senyal de la creu, els quedaven taques vermelles al front i a la roba. I com que això de mirar gaire no era del tot ben vist fins al cap d’una estona, aviat hi va haver un bon grapat de gent amb el front tacat de vermell i cara de circumstàncies, que no sabia ben bé què passava. El súmmum va ser quan la Marciana va cridar:
- Miracle, miracle, tots tenim estigmes!!!
       I la gent es va agenollar amb por pensant que aquell era un senyal diví.
- Miracle? Maleïts vailets! Aquesta vegada sí que ja és l’última que en feu alguna! – va cridar el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, que, per alguna raó, no creia en els miracles (i això penso que, en un mossèn, és una mica lleig).
      Aquest cop ens van caure uns bons mastegots.
     Però ni ell va escarmentar ni nosaltres tampoc. Vam tornar a fer d’escolans i vam tornar a vessar-la de nou.
      La Senyora Àgata, la mare del Señorito, tenia ulls de guineu, nas d’òliba i, per més que anés a missa amb mantellina blanca, conegués al bisbe i no es perdés ni un rosari ni una missa encara que estigués malalta (de fet, no tenia altra feina) era una mala persona. I això ho sabíem tots, quan ens mirava amb un deix entre el menyspreu i l’angunia, i li xiuxiuejava al seu fill que no donés feina a algú perquè sospitava que era roig, ateu i separatista sense tenir-ne cap prova.
      La Senyora Àgata ja feia més d’una tarda que s’agenollava, resant molt a la vora al Crist Natzarè, una oració malèvola i malintencionada.
- Senyor meu, fes que pugi bé el blat, que pugi bé l’ordi i que baixin fort els jornals.
      En sentir allò, l’Emilio va sentir tanta ràbia, que em va dir:
- Ja veuràs aquesta quina resposta més efectiva rep del Crist Natzarè!
      El Crist Natzarè té els braços mòbils per poder-lo vestir i fer-li agafar la creu el Dijous Sant. L’Emilio va lligar un fil de pescar en un dels braços i el va deixar al seu aire, de manera que es podia moure com si fos una marioneta. Just després que la Senyora Àgata vomités la seva lletania de cada dia, l’Emilio va fer moure el braç del Crist Natzarè, amb tan bona punteria que la mà de fusta policromada va clavar a la dona una bon plantofada a la galta.
- Però Déu meu! Què he fet jo! – va exclamar sorpresa i horroritzada.
       I plaf! Una altra!!!
       Va ser una bona lliçó per a la mala bruixa que va marxar cames ajudeu-me de l’església. Però el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, ho havia vist tot, i després d’aquella no ens hi va voler més.
      Vam esperar que hi hagués més conseqüències i que la mare del Señorito ens acusés de rojos, separatistes i ateus i no poguéssim anar a ajudar a les caceres, per cobrar tres rals i rapinyar alguna perdiu perduda amb molta intenció. Però, curiosament, l’actitud de la Senyora Àgata va canviar i ja no mirava amb aquell deix de menyspreu i angunia. Potser havia cregut de veritat que, el bon Crist Natzarè, l’havia castigada pels seus pecats i malevolència.
      Però d’allò en fa molts anys. I jo vaig deixar aquella terra d’altiplans secs i crus per venir a raure a aquestes muntanyes que graten el cel plenes de verd i d’aigua. I d’històries en vaig viure, és clar que sí, fent de pastor i després a la mina. I no us diré pas que, malgrat la duresa de la feina i la llunyania dels meus, aquells no fossin anys feliços. Perquè de bons records sempre n’hi ha i el vel del temps sembla que esborri les desgràcies més efímeres
       Potser, si feu bondat, aquestes històries us les explicaré un altre dia.



FI