LES
(DES)VENTURES D’UN ESCOLANET DE POSTGUERRA
Al
meu pare
Vaig
arribar fa anys, amb un farcellet de roba, un pa rodó d’aquells
que duraven i duraven (no pas com els d’ara) i un formatge d’ovella
que pudia com una mala cosa. Tenia disset anys acabats de fer i molt
poques lletres. A l’estació m’esperava l’oncle, que havia
vingut a fer de pastor uns anys abans. Dins meu, bullien
contradiccions, esperances, il·lusions, un enyor cru i un bocí de
melancolia.
I
que en fa de temps de tot això. I encara més de tot allò altre. I
no us diré pas que, malgrat la misèria, aquells no fossin anys
feliços. Perquè de bons records sempre n’hi ha i el vel del temps
sembla que esborri les desgràcies més efímeres. Perduren aquelles
que ens han causat un dolor més pregon, però les altres passen i es
fan menudes. En canvi, les petites alegries, sortosament, són ben
vives i encara ara poden arrencar-me més d’un somriure.
Jo
vaig estar un nen com tants d’altres dels que vam viure el que vam
viure. Un nen nascut en els altiplans secs i crus, on aquestes
muntanyes i aquest bé de déu d’aigua no podien ser imaginats.
Eren mals temps per néixer, però, malgrat tot, naixíem i naixíem.
I així en vam néixer cinc de la mateixa mare i amb poc més d’un
any de diferència entre nosaltres. I més que n’haguéssim nascut
si el meu pare...
El
meu pare va morir quan jo tenia cinc anys. Només recordo els seus
dits esgrogueïts pel tabac, la seva olor acre, la seva mirada
sorneguera. Són records petits,
trencats i poc consistents. I també recordo la mare ben negre. I
dones plorant i xisclant.
I
què feia ara una dona amb cinc criatures petites afamades enmig d’un
espiral d’ignorància i postguerra? Doncs repartir els nens en
famílies més benestants perquè els atipessin una mica, a canvi que
aquests treballessin als seus camps i amb les seves bèsties i li
portessin algun rosegó de pa de tant en tant.
Jo
vaig tenir en la Felisa la segona mare. Era dolceta com una cullerada
de mel i mira que jo era un xic entremaliat. L’Aurelio va ser un
primer pare, ja que del meu en recordava ben poc. I la mainada
opulenta de la casa també van ser força bons amb aquell nouvingut
que tothom deia que semblava una granota, perquè només tenia cap i
ulls i se li comptaven una a una les costelles. Això no significa
que, de tant en tant, no ens esbatussàvem de valent, com fan els
germans, malgrat no fóssim germans de sang. A la pobra Alícia li
vaig arrencar un bon grapat de cabells una tarda per un tros de pa. I
en Fernando em va clavar una queixalada d’aquelles que se t’inflen
i se’t posen ben blaves, després que jo li esgarrapés la cara.
Però desprès rèiem just abans d’anar a dormir, ben estrets, l’un
al costat de l’altre, en un llit de metre deu, posats de través.
I
els diumenges anava a fer d’escolanet amb el pare Miguélez, que
era geniüt , malcarat, llarg i fosc. I després ens reuníem tots a
ca la mare i explicàvem com ens anava això de treballar al camp i
tenir cura de les gallines.
La
meva època d’escolanet va ser la millor. Amb l’Emilio, que tenia
un parell d’anys més que jo i li faltava una dent d’un cop de
roc que li havia etzibat el seu germà, robàvem la xocolata que el
pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, tenia amagada en una
golfa damunt casa seva. Quan acabàvem de menjar-nos-la, resàvem
tres parenostre i tres avemaries, i així crèiem que Jesús ens
perdonava el petit furt. A més a més, segurament que el sòrdid
mossèn no resava pas pels clatellots i els cops d’espardenya que
ens regalava a la més mínima oportunitat.
-
Vés i posa’t sabates! – em deia –, que amb aquests peus tan
negres no pots pas entrar a la casa de Déu.
-
Si me les compra Déu me les poso, que a la processó el Señorito
va penjar al Crist Natzarè un bitllet de vint duros – li responia
jo -. La meva mare no me les pot comprar pas. I a més a més, amb
els peus negres, de lluny sembla, que en porti unes de xarol!
-
Sacríleg, mala bèstia! – em cridava bo i tirant-me l’espardenyot-
Avui t’has quedat sense el ral que et dono per ajudar-me a missa!
Però
després me’l donava igualment. Tan dolent no era, en el fons.
Només era geniüt, malcarat, llarg i fosc.
Un
dia dels que vam anar a robar xocolata ens vam endur un ensurt
d’aquells que no s’obliden. Des d’aleshores ja no en vam robar
més. El mossèn estava fent la migdiada amb la Marciana, la
majordoma (només de gran he entès què volia dir pel mossèn fer la
migdiada amb la Marciana, aleshores només sabia que aquell parell,
quan feien la migdiada feien uns sorolls ben estranys). L’Emilio,
que ja havia perdut una mica la innocència i sempre explicava coses
que feien que la meva germana i l’Alícia de ca la Felisa i
l’Aurelio es tapessin la boca, es posessin vermelles com un pebrot
madur i li diguessin “Ets un porc i aniràs a l’infern!”, va
dir:
-
Ara sí que és bon moment per pujar a la golfa i menjar xocolata,
que el mossèn té molta feina.
Jo
no entenia quina feina hi havia en dormir una migdiada, encara que es
fessin sorolls estranys, però l’Emilio sempre tenia raó i jo em
delia per la xocolata. Vam pujar a la golfa ben a poc a poc per no
fer fressa. Vam obrir la porta bo i guaitant que no grinyolés. I...
-
Ui, ui, ui!!!! El mossèn és aquí, correm!!! – vaig cridar davant
la imponent visió de la sotana.
-
Aaaaahhh, baixem, baixem!!! – va dir l’Emilio mig rodolant per
les escales.
Encegats
i a grans gambades vam arribar a baix fent un terrabastall de mil
dimonis. Just al replà, la veu de tro del pare Miguélez, geniüt,
malcarat, llarg i fosc, i amb calçotets i samarreta “imperio”
ens va aturar en sec:
-
Es pot saber que és tot aquest enrenou? D’on sortiu vosaltres?
El
pobre Emilio no se’n sabia avenir:
-
El pare Miguélez és a tot arreu com Déu!!!
I
jo em vaig agenollar:
-
Pare nostre, que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom...
El
mossèn, que no sabia el perquè de tot plegat, ens va agafar per les
orelles i ens va fer fora en un tres i no res. Vam estar dos
diumenges sense fer d’escolans, pensant que el pare era tant sant
que podia ser a dos llocs alhora. Va ser la Marciana, un dia que va
parlar amb la meva mare, qui ens va aclarir el misteri.
-
A mi això de la sotana em fa basarda, saps? Just abans de la
migdiada, li dic al pare Miguélez que se la tregui i la deixi ben
lluny. I ell la penja a la golfa.
-
Però el que feu és pecat igualment, Marciana! – va contestar la
meva mare amb la mateixa cara que posaven la meva germana i l’Alicia
quan l’Emilio deia aquelles coses.
-
Sota la sotana només hi ha un home que té el que tenen tots els
altres homes – va contestar la Marciana. I després, posant-se la
mà com qui diu una confidència o una barbaritat just a la vora de
la boca, va afegir – I el que té no és pas res de l’altre món.
Allò que diuen que si un home té el nas llarg allò altre també,
no és pas veritat. I els meus fills han de menjar! I ell em dóna
bones viandes. Que tu saps millor que ningú que això de ser vídua
en els temps que corren és una bona desgràcia.
I
així vaig saber que, en realitat, el que havíem vist l’Emilio i
jo no era el mossèn que tenia el poder de ser a dos llocs alhora,
sinó la seva sotana negra com una nit sense lluna. Tot el tema del
nas, d’allò altre que tenen els homes, la majordoma, les viandes i
els fills ho vaig entendre dos anys més tard pel cap baix.
Tot
i així, no vam tornar a robar xocolata.
Tres
van ser els dies que l’Emilio i jo vam riure de valent a missa. I
tres van ser els dies que el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg
i fosc, ens va fer fora de la tasca d’escolans.
L’hora
del rosari era l’hora de les bruixes negres. Els dèiem així,
pobres dones, perquè eren velles, desdentades i anaven negres de cap
a peus, ja que encara duien faldilles llargues. L’Emilio i jo ens
asseiem darrere seu, perquè el mossèn ens ho feia fer. I amb elles
recitàvem el reguitzell d’avemaries corresponents. Però l’Emilio
va portar una agulla i un cabdell de fil i va cosir aquell bé de déu
de faldilles (aprofitant que tots estàvem de genolls i era una bona
postura) l’una amb la del seu costat, sense que les pobres ancianes
se n’adonessin. Quan va ser l’hora d’aixecar-se, l’una tibava
per aquí, l’altra per allà i no sabien perquè estaven
enganxades. I nosaltres vinga riure! I en Miguélez, geniüt,
malcarat, llarg i fosc, que ens va agafar per les orelles i ens va
fora a coces.
Després
d’aquella va costar que ens hi tornés a voler, però de la mainada
del poble érem els únics que ja sabíem què era fer d’escolà i
al mossèn li feia mandra explicar-ho a un altre de bell nou. Vam
prometre fer bondat, cosa que va durar ben bé un parell de mesos,
però l’Emilio tenia pensades massa bones per deixar-les córrer. I
què carai, érem criatures i vivíem temps sense gaire coses
divertides.
Així
doncs, el meu amic va agafar un bon grapat de pebre vermell dolç i
el va tirar a la pica de l’aigua un diumenge a l’hora de missa.
Quan els feligresos prenien l’aigua amb els dits per fer la senyal
de la creu, els quedaven taques vermelles al front i a la roba. I com
que això de mirar gaire no era del tot ben vist fins al cap d’una
estona, aviat hi va haver un bon grapat de gent amb el front tacat de
vermell i cara de circumstàncies, que no sabia ben bé què passava.
El súmmum va ser quan la Marciana va cridar:
-
Miracle, miracle, tots tenim estigmes!!!
I
la gent es va agenollar amb por pensant que aquell era un senyal
diví.
-
Miracle? Maleïts vailets! Aquesta vegada sí que ja és l’última
que en feu alguna! – va cridar el pare Miguélez, geniüt,
malcarat, llarg i fosc, que, per alguna raó, no creia en els
miracles (i això penso que, en un mossèn, és una mica lleig).
Aquest
cop ens van caure uns bons mastegots.
Però
ni ell va escarmentar ni nosaltres tampoc. Vam tornar a fer
d’escolans i vam tornar a vessar-la de nou.
La
Senyora Àgata, la mare del Señorito, tenia ulls de guineu,
nas d’òliba i, per més que anés a missa amb mantellina blanca,
conegués al bisbe i no es perdés ni un rosari ni una missa encara
que estigués malalta (de fet, no tenia altra feina) era una mala
persona. I això ho sabíem tots, quan ens mirava amb un deix entre
el menyspreu i l’angunia, i li xiuxiuejava al seu fill que no donés
feina a algú perquè sospitava que era roig, ateu i separatista
sense tenir-ne cap prova.
La
Senyora Àgata ja feia més d’una tarda que s’agenollava, resant
molt a la vora al Crist Natzarè, una oració malèvola i
malintencionada.
-
Senyor meu, fes que pugi bé el blat, que pugi bé l’ordi i que
baixin fort els jornals.
En
sentir allò, l’Emilio va sentir tanta ràbia, que em va dir:
-
Ja veuràs aquesta quina resposta més efectiva rep del Crist
Natzarè!
El
Crist Natzarè té els braços mòbils per poder-lo vestir i fer-li
agafar la creu el Dijous Sant. L’Emilio va lligar un fil de pescar
en un dels braços i el va deixar al seu aire, de manera que es podia
moure com si fos una marioneta. Just després que la Senyora Àgata
vomités la seva lletania de cada dia, l’Emilio va fer moure el
braç del Crist Natzarè, amb tan bona punteria que la mà de fusta
policromada va clavar a la dona una bon plantofada a la galta.
-
Però Déu meu! Què he fet jo! – va exclamar sorpresa i
horroritzada.
I
plaf! Una altra!!!
Va
ser una bona lliçó per a la mala bruixa que va marxar cames
ajudeu-me de l’església. Però el pare Miguélez, geniüt,
malcarat, llarg i fosc, ho havia vist tot, i després d’aquella no
ens hi va voler més.
Vam
esperar que hi hagués més conseqüències i que la mare del
Señorito ens acusés de rojos, separatistes i ateus i no
poguéssim anar a ajudar a les caceres, per cobrar tres rals i
rapinyar alguna perdiu perduda amb molta intenció. Però,
curiosament, l’actitud de la Senyora Àgata va canviar i ja no
mirava amb aquell deix de menyspreu i angunia. Potser havia cregut de
veritat que, el bon Crist Natzarè, l’havia castigada pels seus
pecats i malevolència.
Però
d’allò en fa molts anys. I jo vaig deixar aquella terra
d’altiplans secs i crus per venir a raure a aquestes muntanyes que
graten el cel plenes de verd i d’aigua. I d’històries en vaig
viure, és clar que sí, fent de pastor i després a la mina. I no us
diré pas que, malgrat la duresa de la feina i la llunyania dels
meus, aquells no fossin anys feliços. Perquè de bons records sempre
n’hi ha i el vel del temps sembla que esborri les desgràcies més
efímeres
Potser, si feu bondat, aquestes històries us les explicaré un altre dia.
Potser, si feu bondat, aquestes històries us les explicaré un altre dia.
FI
