La Fàtima, una noieta molt eixerida,
vivia en un petit poble del Marroc. Cada matí, quan es llevava, mirava més
enllà de les muntanyes de l’Atles i pensava en veu alta:
- Com m’agradaria veure què hi ha al
seu darrere!
Perquè ella prou que ho havia demanat
als seus pares o a l’avi Hassan, però, malgrat l’avi fos la persona més sàvia
del poble, no li havien sabut explicar.
Per
això, quan va ser prou gran, va decidir llançar-se a l’aventura i viatjar per
esbrinar-ho. Va agafar els seus estalvis, es va comprar un cotxe de cinquena mà
mig desmuntat i despintat (però que estava arranjat per un amic seu inventor per gastar molt poc combustible i emetre pocs fums contaminants) i es va posar en camí, bo i cridant:
-
Més enllà de l’Atles hi falta gent!
Va
travessar deserts, selves i sabanes, on hi havia animals magnífics i ferotges.
Va creuar rius que baixaven plens d’aigua i va veure cims que grataven la panxa dels núvols. Va conèixer un munt de gent amable que cada vegada tenien la pell
més fosca. I va escoltar una munió de llengües, tot i que sempre va ser
possible entendre’s amb tothom.
Fins que, al cap d’uns mesos, va arribar al Serengueti, a
Tanzània, una sabana plena de bèsties als peus d’un volcà gegantí, però amb neu
al cim, que es deia Kilimanjaro. I allà...
- Ui, el cotxe de cinquena mà mig desmuntat i despintat se
m’ha espatllat! I ara com ho faré? Estic sola i perduda enmig de la sabana...
Però de seguida se li va acostar un grup de nois vestits amb
teles vermelles que semblaven estovalles.
- Què t’ha passat? Necessites ajuda?
Encara que fossin una tribu de la sabana, els maasais van
arranjar-li el cotxe en un tres i no res.
Al vespre, la van convidar a sopar al seu poblat i van fer
una gran festa a la vora del foc. Quan ballaven, saltaven tant alt que semblava
que volguessin atrapar algun dels milers d’estels que pinzellaven el firmament.
L’endemà es va tornar a posar en camí, però no ho va fer
sola. En Mokabi, un dels nois que l’havien ajudat, va decidir que ell també
volia viatjar i saber què hi havia més enllà del Kilimanjaro.
Van anar cap a l’est durant molts dies i mesos. Van tenir
temps de parlar d’un munt de coses i de fer-se bons amics. Van travessar més llocs
magnífics i van arribar fins a la muralla Xina, que era una meravella de les
més grosses. Allà, però, el cotxe els va tornar a fer la guitza i se’ls va
espatllar del tot.
Però la sort estava de part seva, perquè la Meiling ho va veure.
I va donar la casualitat que ella tenia una avioneta, que també gastava un combustible nou i poc contaminant que havia descobert el seu pare, i acabava de començar
també el seu viatge pel món.
- Vull veure què hi ha més enllà de la muralla Xina!- els va
aclarir.
I, d’aquesta manera, ja van ser tres! I el seu gran viatge
va continuar.
Van
sobrevolar l’oceà Índic i van arribar a Austràlia, que era una illa molt gran.
Van veure cangurs saltant d’aquí cap allà i d’altres animals bonics i estranys.
Van
aterrar a prop de l’Uluru, una roca gegant i vermella. Allà van
conèixer en Darel.
-
Jo també vull veure què hi ha més enllà de l’Uluru!
I
així, ja eren quatre.
Allò
era fantàstic! Perquè, a part de conèixer diferents llocs del món, feien amics
ben diferents, interessants i divertits!
Van tornar a l’avioneta i van travessar
l’oceà Pacífic fins arribar a les illes Galàpagos, on hi vivien unes tortugues
moooolt grosses, iguanes marines i els pinsans que van ajudar a explicar la Teoria de l'Evolució a en Charles Darwin! Allà se’ls va afegir l’Andy, que era de Quito, la capital de l’Equador.
Després, van anar als Estats Units i
s’hi va apuntar la Hillary de Nova York, que en comptes d’una avioneta tenia un
avió (que funcionava amb alcohol!), i estava cansada de tants gratacels i volia anar a Europa.
Sort n’hi va haver, perquè ja eren sis
i a l’avioneta no hi cabien!
Van travessar l’oceà Atlàntic i van
decidir començar el trajecte per la part d’Europa que quedava més lluny i, de
mica en mica, anar-se acostant cap el mar Mediterrani. Així van conèixer a
l’Andryi d’Odessa, Ucraïna, la Lonela de Bucarest, Romania, i... Bé, van fer-se
amics d’un munt de noies i nois que van voler acompanyar-los i viatjar amb
elles i ells.
Fins
que un dia van arribar a un lloc molt especial, abraçat per les muntanyes dels
Pirineus. A prop hi havia unes esglésies romàniques úniques al món i un Parc
Nacional que es deia Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Sabeu
on era aquest lloc?
Sí,
era el Pont de Suert!!! I van decidir visitar l’escola d’aquest poble i
explicar-los als nens i a les nenes d’aquesta escola el seu llarg i
extraordinari viatge. I dir-los que el més bonic d’aquest viatge havia estat
conèixer gent diferent i fer amics d’arreu del món!!!
I
vet aquí que van decidir quedar-se allà perquè era el dia que a l’Escola Ribagorçana
se celebrava el Carnestoltes!!!
I
s’ho van passar tan bé que van prometre que l’any següent hi tornarien!
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos!
"Un Viatge Extraordinari" està subjecta a una llicència de Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
