De
vegades, els records d'infància són els que perduren amb més
nitidesa, malgrat el vel del temps segurament ens els distorsiona més
del que ens abelliria...
Jo
vaig viure la major part de la meva infantesa en una casa aparellada
del carrer Tarragona. Aleshores el carrer Tarragona ens semblava
lluny de tot, perquè hi havia quatre cases al capdamunt i camps de
conreu (sobretot de patates i blat del vell Dachs, el qual tenia un
ruquet blanc i un carro) i prats salvatges on hi creixien les herbes
en llibertat, sense el jou constant de jardiners ni hortelans
arrencant-les. A més a més, s’hi accedia per una pista de terra,
que feia queixar d’allò més a les mares de la pols que havien de
treure dels mobles (aleshores els pares poca pols treien),
especialment a l’estiu quan la calor punyent feia que s’haguessin
d’obrir les finestres de bat a bat per a ventilar. Eren temps de
mainada jugant al carrer tothora sense necessitat que ningú els
dirigís què havien de fer ni els apuntés a mil i una activitats
extraescolars per a tenir-los ben ocupats. Temps d’imaginació
desbordant.
Ara,
en canvi, tot és ple de cases. Tan ple que el nostre número
original, el trenta-quatre, s’ha convertit en el cinquanta i
escaig. Ja no hi ha camps de conreu, ni el ruquet blanc de l’avi
Dachs que em recordava en Platero, perquè fa anys que tant el vell
com el burriquet han desaparegut d’aquest món. El carrer és
asfaltat i hi transiten cotxes amunt i avall constantment. De canalla
jugant, res de res, per tant, aquests sí que es deuen passar les
tardes ocupats fent anglès, música o practicant algun esport. El
CAP és a tocar, hi ha supermercats no gaire lluny i un restaurant
just al davant de casa dels meus pares. Nogensmenys us estic parlant
de prop de trenta anys enrera, malgrat els últims vint hagin
transcorregut com una exal·lació. En fi, que el món gira i les
coses canvien de manera constant i inexorable.
Però
centrem-nos en el relat. No sé ben bé si aquell dia de l’any 76 o
77 va ser la primera vegada que visitava la meva nova casa. Suposo
que no. La veritat és que ni tan sols acabo de tenir clar que no hi
estigués vivint ja, car de vegades s’anava a viure als llocs sense
estar acabats del tot (més si érem sis en el pis de seixanta metres
quadrats dels avis). Tenia quatre o cinc anys i alguns detalls s’han
perdut en els viaranys més obscurs dels meus records. Això sí, sé
que em vaig enamorar de dues coses: el parell de xemeneies que
s’aixecaven imponents com les torres d’un castell de contes i les
portes metàl·liques d’accés a casa meva, en aquells moments d’un
taronja llampant. Les torres del meu castell particular han perdurat,
és clar, fins els nostres dies, però el taronja de les portes no. I
és que llavors no sabia que aquella pintura només era una protecció
contra l’òxid i que tenia les hores comptades, perquè n’hi
anava una altra al damunt.
A
la bessona de casa meva hi vivien els meus tiets i les meves cosines
(el meu cosí em sembla que estava de camí). Ells sí que ja hi
habitaven per aquell temps, perquè van anar-hi abans que nosaltres.
Jo adorava les meves cosines, però amb qui més jugava era amb la
Mercè, ja que teníem la mateixa edat i val a dir que era la meva
millor amiga d’aleshores. I compartíem la mateixa passió per
aquell taronja cridaner de les portes.
Així
doncs, quan el meu pare va començar a cobrir-les amb una discreta
capa de pintura verd fosc el món ens va caure a sobre. Què estava
fent aquell home? Per l’amor de déu, quina cosa més insípida!
Com podia no adonar-se que les reixes i portes d’accés al pati de
les dues cases perdien tot el seu encant i magnetisme. Als ulls de
dues nenes de quatre o cinc anys allò era una aberració
inadmisible. Calia actuar!
I
quines eines tenen dues menudes que no aixequen més de cinc pams de
terra per evitar que el verd fosc ocupi l’espai exclusiu del
taronja punyent? Quatre mans armades amb vint ungles. Així que,
mentre el meu pare pintava per altres racons, la Mercè i jo, sense
fer fressa, ens vam asseure a la voreta de la primera porta i apa,
grata que grata (només de pensar-hi ara ja em fa angunia, però
aleshores no hi vam fer cap fàstic) a veure si rescatàvem aquell
color tan bonic que havia quedat soterrat dessota tanta foscor. I ara
un trosset aquí... Ara que no mirem ens camviem i rasquem una mica
més enllà...
Qui
de les dues va tenir la sensacional idea? No ho sé pas. Diria que
l’una per l’altra ens vam anar engrescant. Tanmateix, sense voler
atorgar-me protagonisme que possiblement no tinc, he d’admetre que
en coses de colors jo era bastant tossuda. Així que, no
m’estranyaria gens haver estat la incitadora de la trapelleria en
aquella ocasió, encara que normalment només em dediqués a seguir
la corrent de les pensades dels altres.
Però
el resultat tampoc va ser gaire lluït, certament, ja que per més
esforç que hi poséssim i malgrat la pintura era força fresca, no
aconseguíem treure-la del tot. Només eren ratllades i més
ratllades en la majoria dels llocs, malgrat a les parts baixes el
taronja va tornar a adquirir força protagonisme. Tanmateix, havia
perdut part de la seva brillantor i se’l veia brut i poc lluminós.
Una llàstima! La nostra obra d’art era una porqueria, ves! Això
sí, el mal estava fet i els estralls de la nostra tenacitat
portarien prou feina als defensors del verd fosc. I és que els
adults es van adonar del que fèiem un pèl massa tard pel seu gust.
L’altre
record que m’aborda és el de la Mercè i jo dues arraulides i
agafadetes de la mà en un raconet del garatge de casa seva, darrera
d’un garbuig de bastides del seu pare (era constructor i entre ell
i el meu havien anat fent-se les cases durant les festes i el cap de
setmana) mentre sentíem com els grans ens cercaven i rabiaven pel
nostre mal fer. Tard o d’hora devien atrapar-nos, això ho tinc
clar. Però no sé si la cosa va anar de corredisses i campionats de
mares llançant l’espardenya (un esport que s’ha perdut en els
nostres dies i que posava a prova l’acurada punteria de les
progenitores i l’habilitat d’esquivar els cops dels seus
plançons) o bé ens vam rendir amb dignitat cap el vespre i vam
assumir les conseqüències: una bona escridassada i una plantofada
al cul, que aleshores també es portava molt. El que sí sé, és que
van repintar l’objecte del nostre desig i no va ser mai més
taronja.
De
totes maneres, servo aquest record amb una gran estima, perquè
potser va ser el primer dels molts que han anat bastint el fonaments
de la meva pròpia història.
Aviat,
tant com pugui, compartiré amb vosaltres una altra de les cròniques
de la meva infantesa al carrer Tarragona.
Carme Jurado i Sayós
Pensant en el taronja de les reixes... he recordat el color dels teus cabells quan et vaig conèixer deu fer poc més de vint anys! Al carrer Albert de Benet hi havia algunes baranes de color verd fosc, però... vés per on! a mi m'encantaven de color verd. El taronja l'he deixat per al color dels meus cabells, a estones més intens, d'altres més suau... en record d'aquell color que hauria volgut tenir de nena, qui sap si per la influència de la trapella Pipi Langstrum.
ResponEliminaAi Dolors! Ara les preferia verd fosc!!! Però aleshores m'agradaven els colors llampants, amb el groc al capdavant! I jo també volia ser com la Pipi Langstrum, és clar! Quina gran icona de la nostra infantesa!
EliminaGràcies per ser sempre amb mi, malgrat la distància.
Una fortíssima abraçada.