Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

dijous, 10 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN VOLÍEM LES PORTES TARONGES

De vegades, els records d'infància són els que perduren amb més nitidesa, malgrat el vel del temps segurament ens els distorsiona més del que ens abelliria...
Jo vaig viure la major part de la meva infantesa en una casa aparellada del carrer Tarragona. Aleshores el carrer Tarragona ens semblava lluny de tot, perquè hi havia quatre cases al capdamunt i camps de conreu (sobretot de patates i blat del vell Dachs, el qual tenia un ruquet blanc i un carro) i prats salvatges on hi creixien les herbes en llibertat, sense el jou constant de jardiners ni hortelans arrencant-les. A més a més, s’hi accedia per una pista de terra, que feia queixar d’allò més a les mares de la pols que havien de treure dels mobles (aleshores els pares poca pols treien), especialment a l’estiu quan la calor punyent feia que s’haguessin d’obrir les finestres de bat a bat per a ventilar. Eren temps de mainada jugant al carrer tothora sense necessitat que ningú els dirigís què havien de fer ni els apuntés a mil i una activitats extraescolars per a tenir-los ben ocupats. Temps d’imaginació desbordant.
Ara, en canvi, tot és ple de cases. Tan ple que el nostre número original, el trenta-quatre, s’ha convertit en el cinquanta i escaig. Ja no hi ha camps de conreu, ni el ruquet blanc de l’avi Dachs que em recordava en Platero, perquè fa anys que tant el vell com el burriquet han desaparegut d’aquest món. El carrer és asfaltat i hi transiten cotxes amunt i avall constantment. De canalla jugant, res de res, per tant, aquests sí que es deuen passar les tardes ocupats fent anglès, música o practicant algun esport. El CAP és a tocar, hi ha supermercats no gaire lluny i un restaurant just al davant de casa dels meus pares. Nogensmenys us estic parlant de prop de trenta anys enrera, malgrat els últims vint hagin transcorregut com una exal·lació. En fi, que el món gira i les coses canvien de manera constant i inexorable.
Però centrem-nos en el relat. No sé ben bé si aquell dia de l’any 76 o 77 va ser la primera vegada que visitava la meva nova casa. Suposo que no. La veritat és que ni tan sols acabo de tenir clar que no hi estigués vivint ja, car de vegades s’anava a viure als llocs sense estar acabats del tot (més si érem sis en el pis de seixanta metres quadrats dels avis). Tenia quatre o cinc anys i alguns detalls s’han perdut en els viaranys més obscurs dels meus records. Això sí, sé que em vaig enamorar de dues coses: el parell de xemeneies que s’aixecaven imponents com les torres d’un castell de contes i les portes metàl·liques d’accés a casa meva, en aquells moments d’un taronja llampant. Les torres del meu castell particular han perdurat, és clar, fins els nostres dies, però el taronja de les portes no. I és que llavors no sabia que aquella pintura només era una protecció contra l’òxid i que tenia les hores comptades, perquè n’hi anava una altra al damunt.
A la bessona de casa meva hi vivien els meus tiets i les meves cosines (el meu cosí em sembla que estava de camí). Ells sí que ja hi habitaven per aquell temps, perquè van anar-hi abans que nosaltres. Jo adorava les meves cosines, però amb qui més jugava era amb la Mercè, ja que teníem la mateixa edat i val a dir que era la meva millor amiga d’aleshores. I compartíem la mateixa passió per aquell taronja cridaner de les portes.
Així doncs, quan el meu pare va començar a cobrir-les amb una discreta capa de pintura verd fosc el món ens va caure a sobre. Què estava fent aquell home? Per l’amor de déu, quina cosa més insípida! Com podia no adonar-se que les reixes i portes d’accés al pati de les dues cases perdien tot el seu encant i magnetisme. Als ulls de dues nenes de quatre o cinc anys allò era una aberració inadmisible. Calia actuar!
I quines eines tenen dues menudes que no aixequen més de cinc pams de terra per evitar que el verd fosc ocupi l’espai exclusiu del taronja punyent? Quatre mans armades amb vint ungles. Així que, mentre el meu pare pintava per altres racons, la Mercè i jo, sense fer fressa, ens vam asseure a la voreta de la primera porta i apa, grata que grata (només de pensar-hi ara ja em fa angunia, però aleshores no hi vam fer cap fàstic) a veure si rescatàvem aquell color tan bonic que havia quedat soterrat dessota tanta foscor. I ara un trosset aquí... Ara que no mirem ens camviem i rasquem una mica més enllà...
Qui de les dues va tenir la sensacional idea? No ho sé pas. Diria que l’una per l’altra ens vam anar engrescant. Tanmateix, sense voler atorgar-me protagonisme que possiblement no tinc, he d’admetre que en coses de colors jo era bastant tossuda. Així que, no m’estranyaria gens haver estat la incitadora de la trapelleria en aquella ocasió, encara que normalment només em dediqués a seguir la corrent de les pensades dels altres.
Però el resultat tampoc va ser gaire lluït, certament, ja que per més esforç que hi poséssim i malgrat la pintura era força fresca, no aconseguíem treure-la del tot. Només eren ratllades i més ratllades en la majoria dels llocs, malgrat a les parts baixes el taronja va tornar a adquirir força protagonisme. Tanmateix, havia perdut part de la seva brillantor i se’l veia brut i poc lluminós. Una llàstima! La nostra obra d’art era una porqueria, ves! Això sí, el mal estava fet i els estralls de la nostra tenacitat portarien prou feina als defensors del verd fosc. I és que els adults es van adonar del que fèiem un pèl massa tard pel seu gust.
L’altre record que m’aborda és el de la Mercè i jo dues arraulides i agafadetes de la mà en un raconet del garatge de casa seva, darrera d’un garbuig de bastides del seu pare (era constructor i entre ell i el meu havien anat fent-se les cases durant les festes i el cap de setmana) mentre sentíem com els grans ens cercaven i rabiaven pel nostre mal fer. Tard o d’hora devien atrapar-nos, això ho tinc clar. Però no sé si la cosa va anar de corredisses i campionats de mares llançant l’espardenya (un esport que s’ha perdut en els nostres dies i que posava a prova l’acurada punteria de les progenitores i l’habilitat d’esquivar els cops dels seus plançons) o bé ens vam rendir amb dignitat cap el vespre i vam assumir les conseqüències: una bona escridassada i una plantofada al cul, que aleshores també es portava molt. El que sí sé, és que van repintar l’objecte del nostre desig i no va ser mai més taronja.
De totes maneres, servo aquest record amb una gran estima, perquè potser va ser el primer dels molts que han anat bastint el fonaments de la meva pròpia història.


 Aviat, tant com pugui, compartiré amb vosaltres una altra de les cròniques de la meva infantesa al carrer Tarragona.

Carme Jurado i Sayós

2 comentaris:

  1. Pensant en el taronja de les reixes... he recordat el color dels teus cabells quan et vaig conèixer deu fer poc més de vint anys! Al carrer Albert de Benet hi havia algunes baranes de color verd fosc, però... vés per on! a mi m'encantaven de color verd. El taronja l'he deixat per al color dels meus cabells, a estones més intens, d'altres més suau... en record d'aquell color que hauria volgut tenir de nena, qui sap si per la influència de la trapella Pipi Langstrum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Dolors! Ara les preferia verd fosc!!! Però aleshores m'agradaven els colors llampants, amb el groc al capdavant! I jo també volia ser com la Pipi Langstrum, és clar! Quina gran icona de la nostra infantesa!
      Gràcies per ser sempre amb mi, malgrat la distància.
      Una fortíssima abraçada.

      Elimina