Ara
que l’estiu ja pràcticament s’ha acabat, no puc més que reviure
els de la meva infantesa, en què el temps ens semblava etern i els
minuts s’escolaven amb una parsimònia que realment es troba a
faltar (i molt!) arribada la maduresa.
Els
estius al carrer Tarragona s’encetaven amb la preparació de la
revetlla de Sant Joan. Just quan el curs s’acabava havíem de
córrer a buscar caixes i fustes per a poder construir la base del
que seria la millor foguera del món.
La
veritat és que per parlar-vos de Sants Joans ho faré de manera
transversal, ja que van ser molts i se’m barregen. Tots ells, però,
teníen en comú que calia buscar i demanar per cases, camps i
botigues el major nombre de dròmines per a cremar i fer la nit ben
lluïda. I és que el nostre màxim anhel era que la foguera fos
millor que la dels nois i noies de Can Sopes. Perquè, evidentment,
al carrer Tarragona tenia el seu carrer rival, és clar. I en aquest
cas, els altres eren majoria nois, mentre que nosaltres érem en gran
part noies. Val a dir que mai havíem arribat a barrallar-nos gaire
fort, encara que alguna batalleta de rocs, com a tot arreu, si hi
havia estat, perquè negar-ho. D’altra banda, aquesta rivalitat
només la vam viure pel tema de les fogueres, ja que no recordo gaire
més moments en comú. I mireu que a Can Sopes llavors hi vivia la
Beti, que anava a la meva classe, era molt bona nena i sempre que
estava malalta em portava els deures. Però per Sant Joan féiem un
parentesi. I si sobraven prou coses per a repetir l’experiència,
també el fèiem per Sant Pere. Aquesta rivalitat ens portava a
robar-nos els materials de les respectives fogueres, cosa que també
ens obligava a fer guàrdies per a vetllar-les. Quina bogeria!
Les
primeres revetlles jo les vaig viure més com a espectadora que com a
protagonista. Encara era menuda i la que portava la veu cantant en
aquest sentit era la Margaret. Era tota una líder i controlava molt
bé els petards. Les meves Mcosines, sobretot la Montse i la
Margarida, però també la Mercè que, malgrat tenir la meva edat,
era molt més atrevida, s’afegien a aquest domini de la situació.
A les menudes ens donaven cebetes i bengales perquè no ens féssim
mal (jo no vaig passar de les cebetes ni les bengales, ja que els
petards no m’han fet mai gràcia i ara els defujo totalment). Quan
hi va haver els Prat també s’hi apuntaven. I eren aquestes més
grans les que aconseguien les caixes de cartró i de fusta que
bastien la foguera. Tanmateix, la feina no s’acabava amb la nit
màgica. L’endemà tocava cercar petards que no havien explotat
entre les escorriaines, obrir-los pel mig i encendre’ls per a fer
un volcà. A mi els volcans també m’agradaven, perquè no feien
fressa, però no els encenia mai.
Quan
Margaret i Mcosines van començar a celebrar els Sant Joans d’una
altra manera, els tres nens (els meus germans i el meu cosí) del
carrer Tarragona, la meva cosina més petita i les germanes Lorite
van començar a agafar força protagonisme. I també la Mireia, ja
que els Prat s’havien venut la casa bonica als Parés-Coll. De més
grans s’hi va afegir l’Albert de ca la Dolors (així li dèiem
nosaltres), de l’edat de la meva cosina petita i l’Anna.
Recordo
un Sant Joan que va ser molt sonat quan jo ja devia tenir deu o onze
anys. Els pares de l’Eva, la Mònica, la Susana i l’Ana es deien
Juanito i Juanita, per tant era el Sant d’ambdós. Vam muntar
taules al carrer amb taulons i caballets i cada família va aportar
beure i menjar per a la festa. El pare de la Mireia, molt aficionat a
la pirotècnia, va portar uns coets que eren una passada i tota la
mainada va al·lucinar. I també hi havia un tiet de les germanes
Lorite que va organitzar-nos a la tarda per anar a buscar estris per
a la foguera per mig poble, de manera que vam aconseguir que fos
gegantesca.
Va
ser una nit molt especial. M’embolcalla la nostàlgia quan penso en
les delicioses croquetes de bacallà de la Juanita i en la germanor
que va unir tot el veïnat.
Però
aquells estius eterns no eren només revetlles. Eren matins de
llevar-se passades les onze perquè a les nits havíem aprofitat la
fresca i havíem jugat al carrer fins tard. Eren tardes de sèries
pensades per distreure a la mainada i berenars de pa amb Nocilla que
ara preparava una mare ara una altra. Eren tardes de tedi arrecerats
a l’ombra, de córrer amb bicicleta pel pla, de tronades d’agost
que ens feien aixoplugar-nos als diferents garatges durant una estona
i després gaudir dels bassals i la fresca, de saltar a corda, jugar
a gomes o a pilotes i fer giravoltar els «hula hoops» que es van
posar de moda una temporada. Sí, les tardes d’estiu eren somnis,
eren promeses, eren acabar les vacances amb el meu aniversari i la
Festa Major del poble i el gaudi de pujar a les atraccions i menjar
coco o núvols de sucre.
Els
primers estius també van ser l’avi Lluís a l’hort i les seves
maduixes que agafàvem d’amagat, encara que ell ho sabia i feia
veure que no ho veia. Van ser els Sugus que duia a la butxaca la
tieta-àvia Pilar i que sempre ens oferia amb un somriure quan
l’anàvem a buscar un tros avall del carrer amb una corredissa. Van
ser històries que ens inventàvem, cançons que componíem i
excursions a quatre passes. Van ser jugar amb els nostres gats i
gossos i la fressa de la màquina que tallava la gespa de casa la
Margaret i l’Esther i que servia perquè de mica en mica ens
desvetllessim. Van ser començar a descobrir-nos a nosaltres mateixos
i aprendre els uns dels altres, perquè, per bé o per mal, van ser
els primers passos per encaminar la nostra vida.
Qui
seríem sense aquells estius eterns? No puc deixar d’evocar-los amb
certa enyorança...
Carme Jurado Sayós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada