Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

dilluns, 27 de febrer del 2017

EXPOSICIÓ A MANRESA

Dins dels actes dels 40 anys de FOTO ART MANRESA hi haurà, repartides en diferents espais de la ciutat, quaranta exposicions de fotografia de diferents autors/es. La nostra exposició "Natura al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici" n'és una d'elles. Concretament, com anuncia el cartell, la podeu trobar al Museu de la Tècnica, ubicat al Parc de la Sèquia. 


Us adjuntem, també, el tríptic de totes les exposicions.



Anunci de l' Ajuntament:



Nota de Premsa:


dimarts, 14 de febrer del 2017

Un altre conte de la Carme.

DE QUAN LES OQUES EREN MAINADERES



A la meva mare, 
que em va ensenyar a dibuixar princeses quan tenia tres anys
i em feia titelles d'històries inventades amb les  meves nines 
com a protagonistes.
Des d'aleshores, no he deixat d'imaginar-me històries
ni de dibuixar.
Gràcies mare!


Hi havia una vegada una nena que vivia en una masoveria que li deien Can Xona. El nom de la casa no era gens bonic (oi tant que no!), però en això no hi podien fer res, perquè venia d'abans que els seus avis hi anessin a viure i en tinguessin cura. La gent li donà aquest malnom per una masovera anterior que es veu que no tenia predilecció per la neteja, com aquell qui diu, ni cura per altres qüestions més compromeses que li van ser atribuïdes.
Però tornem a la nostra història, que no es tracta de fer volar coloms! Doncs, com us deia, hi havia una vegada una nena que vivia en una masoveria que li deien Can Xona. Tenia tres anyets acabats de fer i estava asseguda al mig de l'era on pasturaven les oques i la cabra d'on treien la llet que ella es bevia amb fruïció. L'àvia Carmeta se la mirava des de la porta d'entrada amb un deix de nostàlgia. Potser pel marit que ja no hi era; potser pel fill que havia perdut a la guerra; potser per aquells temps que no tornarien; potser pel delit de recuperar la infantesa que havia perdut, o potser perquè sabia que trobaria a faltar aquella infantona de rínxols rebels que estava asseguda enmig de les oques aliena a tot. 
La mare i el pare treballaven a la fàbrica del poble. Cada matí sortien a peu, a trenc d'alba i amb un farcellet de menjar, i tornaven a mitja tarda. El Vapor, li deixen a la tèxtil on treballaven, perquè així havien començat a funcionar els primers telers que havien dotat al poble de futur, feina i energia. Sí, fes fred, arribés la nevada a mitja cama o a mitja cuixa (que aleshores nevava com ara no fa), caigués un aiguat de mil dimonis o la boira dotés als boscos de l'aire funest d'un encanteri, ells baixaven a treballar puntualment. I tampoc s'hi valien mals de panxa ni refredats inoportuns, que aquells eren mals temps i no s'hi valia queixar-se si volies que arribés el rosegó de pa a taula.
Per això, la nena restava a casa sola gran part del dia, amb l'àvia Carmeta de qui havia heretat el nom. Però l'àvia també havia de feinejar amb el bestiar i tenir cura de la casa, de manera que, si el temps ho permetia, l'infant restava asseguda a l'era, amb les oques sempre amatents i atentes que no se li atansés cap perill (la cabra anava més a la seva, que per això era una cabra i estava una mica sonada).
I què voleu que us digui... Aquella menuda era feliç allà amb les seves amigues de bec i ploma. Potser per aquesta raó, quan va sentir aquell rebombori que no sabia identificar amb res conegut i va veure com s'atansava un monstre gegantí per la pista, va arrencar a córrer cap al portal on l'àvia Carmeta la va acollir amb la mirada enterbolida. Les oques van seguir-la no fos cas que li passés res a la seva afillada. No obstant això, la cabra tan sols va aixecar una mica el cap mentre rosegava l'herba seca que havia arrencat feia un moment i després va tornar a la tasca d'omplir el pap com si res, perquè ella era així.
Del monstre en va baixar un mosso gros, molsut i galta vermell, que no feia gaire bona olor perquè mai havia estat amic de l'aigua ni del sabó (en aquells temps en què t'havies d'escalfar l'aigua amb olles i banyar-te dins d'un gibrell, de fet, no rentar-se gaire era el pa de cada dia). Quan va somriure amb les seves dents groguenques, la menuda es va amagar rere les faldilles de l'àvia Carmeta i va prémer ben fort els ulls, com si no mirar la protegís d'aquell personatge. Per això no va veure que després del mosso també baixaven d'aquell gegant gris i rovellat la mare i el pare.
- Va, anem per feina!
La nena va obrir una altra vegada els ulls, aquesta vegada com unes taronges. Era la veu de la seva mare. Què hi feia allà? Les oques, que corrien per allà a la vora, també van mirar-se les unes a les altres com aquell qui no entén res i van tirar un tros més enllà. Aquell "Anem per feina!" tan ferm indicava que podien fer nosa i que si s'estaven per allà al mig del pas, potser rebrien alguna guitza.
El pare li va fer una moixaina a la galta. El pare sempre li feia moixaines i li deia coses boniques o divertides que li arrencaven un somriure.
- Avui ens canviem de casa, Carme. Ens n'anem a viure al poble. Coneixeràs altres nenes i nens com tu i aniràs a l'escola a aprendre de lletra. I, a més a més..., mira que divertit: pujaràs a un camió!- li va dir amb la seva veu greu però alhora tan dolça.
L'infant va somriure, perquè el pare sempre la protegia de tot, però no va entendre res del que significaven les seves paraules. Com es podia canviar una casa? Què era allò d'aprendre de lletra? I un camió? Ella no volia que se la mengés el monstre, encara que ara s'estava quiet i no feia cap fressa.
La cabra, atrevida com sempre, s'havia atansat a una de les rodes d'aquella bèstia de ferro enorme i llepava amb delit una de les rodes gegantines, vés a saber per quina raó...
A l'àvia Carmeta se li va escapar una llàgrima mentre la seva filla ja havia començat a posar fil a l'agulla i donava ordres al mosso galta vermell, que en aquells moments esbufegava de valent mentre traslladava una taula cap al monstre de ferro. El pare també va entrar cap dins, perquè la mare li havia llençat una llambregada de les seves, d'aquelles que indicaven que s'havia d'arremangar a fer el que calia en comptes d'estar-se allà palplantat. Les oques estaven reunides dessota l'escala, lluny del rebombori, i es miraven l'escena amb una mica de basarda.
La nena va recordar què en sabia del poble gran. Havia baixat amb el pare i la mare al mercat que feien el diumenge, enfilada alegrement damunt les espatlles del seu progenitor que la manejava com si fos una nina. Hi havia una entrada que era una porta en forma d'arc de pedra, com si allà hi hagués viscut un rei, i un camí estret emmurallat per les cases que desembocava en una plaça plena de parades de diferents menes.
De fet, al poble no hi havia viscut cap rei, però sí uns barons i uns comtes, que tenien un palau a la plaça i que la nena també va veure. Ara estava en un estat una mica ruïnós (tot i que hi vivia gent i s'hi havia instal·lat la Guàrdia Civil). La nena i la seva família no ho sabien, és clar, (i menys les oques i la cabra) però el palau havia estat construït per Guillem Ramon II el 1540 i era d'estil entre renaixentista i barroc, tot i que va patir reedificacions i reformes en els segles posteriors.
L'àvia Carmeta també li havia explicat contalles sobre el poble. Però eren contalles de por. Li va dir que les dones del poble eren bruixes. Com feia la dita "De Centelles, bruixes totes elles". Perquè aquella família no es considerava centellenca, ja que tenia els orígens als Hostalets de Balenyà.
- I el pitjor cas de bruixeria a Banyeres, el mas gran de la nostra masoveria- li havia explicat en veu baixa a la voreta de la llar de foc-. Allà al costat mateix hi ha el cercle de les bruixes, un cercle de xiprers on les bruixes es reuneixen per fer els seus encanteris. No t'hi atansis mai!!! Els senyors comtes en van matar moltes! Les feien penjar al turó del Bellesguard! Demana sempre a la Mare de Déu de l'Ajuda que et protegeixi d'elles i de tot mal.
La nena hi pensava i va tenir una esgarrifança perquè el pare li acabava de dir que anirien a viure al poble gran. Sí, això li havia dit. I si se la menjava una bruixa? Les oques van notar que estava una mica espantada i s'hi van acostar amb cautela, totes elles en filera, però no massa a la vora, perquè el mosso gros, el pare i la mare no paraven de pujar mobles i fardells al monstre rovellat.
Cap al migdia tot estava empaquetat i enfilat al camió. La mare la va anar a buscar de darrere les faldilles llargues de l'àvia (la dona mai havia deixat de portar-les llargues, malgrat feia temps que la moda les havia anat escurçant fins a fer-les arribar dessota el genoll).
- Va, menuda, que ja hem de marxar cap al pis nou del poble (El pis nou que havien llogat al poble no era nou per a res del món, i va resultar força petit comparat amb Can Xona, però això de moment la nena no ho sabia).
Ella es va deixar agafar. Si una cosa tenia clara és que havia d'obeir la seva mare. Però quan va veure que l'àvia Carmeta s'eixugava els ulls amb un mocadoret de puntes i l'enfilaven a dalt del monstre, va començar a plorar. No era una plorera de marraneria, no fos cas que la renyessin, sinó un plor gairebé somort, però constant, basat en petits sanglots i llàgrimes que rodolaven com cigrons galtes avall.
- No ploris menuda- la va amoixar el pare-, que no anirem a viure gaire lluny d'aquí i pujarem a veure l'àvia Carmeta cada diumenge.
Però el rugit de la bèstia, quan es va posar en marxa, només va servir per a fer reviscolar el plor, que ja era un lament ben plausible. I mentre s'allunyaven d'allà i l'àvia Carmeta, les oques i la cabra s'anaven fent petites, i Can Xona desapareixia darrere dels arbres, va sentir una tristor pregona per allò que acabava de perdre i que sabia que no tornaria a recuperar: les seves estones asseguda tranquil·lament a l'era mentre les seves estimades oques li feien de mainaderes.

FI